• 

Marc Granell (València, 1953) és considerat un dels poetes valencians contemporanis més importants. La seua obra se situa a cavall dels segles XX i XXI i naix durant l’eclosió de l’anomenada generació poètica dels setanta. És un dels autors valencians més llegits i també dels més valorats per les generacions literàries posteriors, motiu pel qual ha rebut diversos homenatges i reconeixements.  L’octubre de 2020 va rebre el Premi de les Lletres Valencianes, guardonat per la Generalitat Valenciana amb motiu del Nou d’Octubre.

Hem aprofitat el recital conjunt amb poemes de Machado i Marc Granell, a càrrec de Vicent Camps, realitzat el 26 de setembre en en Vila Amparo dins del cicle de la Casa dels Poetes per a parlar amb ell de la seua relació amb Antonio Machado.

Podria explicar-nos el sentit de l’acte d’aquesta vesprada?

Fa uns anys, Vicent Camps i Lucho Roa em van dir que volien fer un recital amb poemes de Machado i poemes meus que he anat, al llarg de la meua vida, dedicant-li, i altres que he escrit, diguem, a la seua manera. De totes maneres, a mi tot això em ruboritza una mica, clar, encara que també em produïsca alegria. En un mateix recital, mesclar poemes de Machado i poemes meus em produeix molta vergonya però també  molta il·lusió. I a més, que en aquest cicle i en aquesta nova etapa de Villa Amparo compten amb mi és una gran satisfacció.

S’ha definit com un poeta “machadià”. Que significa per a vosté i per a la seua obra Antonio Machado?

Fa 54 anys, quan vaig començar a escriure poesia, el meu pare em va comprar en la plaça Redona de València, en una edició d’Espasa Calpe, de la col·lecció Austral, un exemplar de “Poesias Completas” de Machado, i des de llavors ha sigut el meu poeta de referència. Per a mi és un exemple, és el meu poeta de capçalera. I això que quan jo vaig començar, en els anys 70, la meua generació, que era sobretot trencadora, no era res “machadiana”, més aviat al contrari. En realitat, si t’agradava Machado, es burlaven una mica de tu, però inevitablement jo era lector de Machado, de la seua prosa i de la seua poesia, tan perfectament escrita. Jo crec que l’aparent senzillesa de la seua poesia amaga un gran ofici poètic, una tècnica literària al servei de la claredat, que arriba a l’emoció i a l’intel·lecte al mateix temps: és una combinació poètica que jo he perseguit des de sempre. Ocorre el mateix amb el seu vessant més filosòfic, el de Juan de Mairena, una meravella de profunditat, d’humanitat.

Que sent en visitar Villa Amparo?

Una gran emoció. Hui és un dia molt especial i molt significatiu per a mi. Per a algú que es defineix machadià com jo, aquest lloc, en el qual he pensat molt, és molt especial. I ho va ser també en altres moments; com en algunes ocasions en les quals he vingut quan se celebrava algunes noces familiars i em demanaven que recitara algun poema. És, sobretot emocionant pensar en aquells dies de tant de sofriment en els quals Machado va viure en aquesta casa.

Segurament, el món que va conéixer Antonio Machado al final de la seua vida no donava molt de marge per a l’esperança. Ara sembla que també vivim temps de desesperança, una circumstància molt present en la seua poesia. Però fa quaranta anys, durant la seua joventut, es van viure moments en els quals es pensava que el món podria canviar. Això no dona peu per a pensar que arribara de nou un temps per a l’esperança?

En això confiem tots, en realitat en la història de la humanitat s’han alternat, possiblement, períodes d’esperança i de desesperança. La veritat és que jo sempre he sigut molt pessimista, i això, és veritat, s’ha reflectit en la meua poesia. Veig que la realitat actual m’està donant la raó i els meus amics que abans m’acusaven d’això, ara em donen la raó. Però mai se sap: afortunadament hi ha molta gent amb esperança, que lluita, que fa coses: el que passa és que quasi sempre guanyen els altres…

• 

• 

Vosté ha traduït, per exemple, Estellés al castellà. Creu que podria fer-se una operació semblant traduint alguns poemes de Machado al valencià?

Es podria fer, és una possibilitat lícita, però crec que en aquest cas no és, diguem, necessari. La possibilitat de traduir a qualsevol gran poeta a qualsevol llengua està ací, però al País Valencià tenim també el castellà com a llengua. Podria fer-se, per a traslladar al valencià els textos de Machado, però crec que  en realitat no és necessari. La veritat és que no m’ho he plantejat mai; a més és molt difícil. Jo soc traductor i conec la dificultat que això entranya: es treballa amb l’obra de grans poetes i cal tindre un gran respecte pels seus textos.

Sembla que hi ha una potent generació de joves poetes valencians i valencianes; els recomanaria que llegiren a Antonio Machado?

Sí, clar. Quan estic amb ells i elles, amb els quals tinc a més bastant tracte, sempre els recomane que lligen Antonio Machado. A més, sé que ho fan. Hi ha molts estils poètics actualment, moltes tendències. Hi ha un estil de poesia més compromesa, més de pensament, en la qual Machado és una referència fonamental. La gran virtut de Machado és que arriba al lector, des del cor, però també des de l’intel·lecte, a través d’una tècnica poètica molt elaborada. Lliges a Machado i sembla que no passa res. Això és el més difícil en poesia. De vegades, en la poesia “fosca”, que òbviament té poetes molt importants, es pot camuflar amb més facilitat poesia de menor qualitat tècnica o literària. A més, la poesia de Machado està ben arrelada en la cultura popular, ja que per la influència del seu pare i el seu avi, coneixia bé el folklore. D’altra banda, en uns temps d’una certa confusió com l’actual, el sentit comú de Machado és molt necessari, també entre els més joves.

• 

• 

Pel seu interés, reproduïm un poema dedicat a Antonio Machado.

Antonio Machado, en anar-se’n,

deixa un llum encès.

La infància és aquell sol que miraves

pondre’s ahir per última vegada.

Avui és la neu qui l’apaga els ulls tristos,

fatigats ja de tant encendre estrelles,

 la neu adulta, voraç, que engolia,

com si fossen de sucre,

amargs i febre els cossos que fugien

del musell llarg i atroç de la derrota.

No hi ha, però, neu ni hiena que apaguen

 el llum encès del gest i la paraula

que, com un sol infant i etern, deixares

penjat del cel immens de la memòria.

Marc Granell i Rodríguez,

Poesia completa 1976-2016 (p. 243-244)